Un conflicte, múltiples maneres de viure’l

DIFERENTS CONCEPCIONS DEL TREBALL DEL PERIODISTA DE GUERRA

Aina Martí, Clàudia Rius i Jaume Tarragó, 28/05/2014

“Vull ser periodista de guerra”, diu ell a la seva mare, que intenta construir una nova realitat on el seu fill no hi és, buscant un argument que potser el faci canviar d’opinió. Una mirada d’acceptació i acte seguit un canvi en l’expressió: es pot notar com el món li cau als peus de pensar que el seu nen anirà a la guerra, a un lloc on es va a matar i a morir. De sobte, com una lloba, li pregunta si s’ho ha pensat bé. Amb un gest violent i un to desesperat s’aferra a la possibilitat que tot el que està sentint no es compleixi…

La guerra. Sabem què és. Ens en parlen des de petits, però no tots la vivim. Tenim clar que es basa en un enfrontament que implica violència i armes, i també que és un concepte tan antic com la civilització humana. Grecs, romans i cultures anteriors ja convivien amb el conflicte i ja intentaven aprendre com manejar-lo i utilitzar-lo al seu favor. Sunzi, pensador xinès, va escriure un llibre titulat “L’art de la guerra” a l’any 500aC, considerat com el primer tractat d’estratègies militars. Així doncs, fa anys que busquem racionalitzar-la i, malgrat que no sempre som capaços d’entendre un acte tan mesquí, hem acabat interioritzant què és la guerra. Un stand-by destructiu. Una pausa de l’activitat diària que afecta qualsevol rutina. Les vies d’organització clàssiques muten i la població busca la manera d’adaptar-se a una nova situació quan tot canvia. Tot, menys un element: les persones, les necessitats de les quals persisteixen i han de buscar una manera de seguir endavant fins que tot passi i torni l’ordre. Les persones, víctimes o responsables. La diferència entre aquests dos rols no és sempre clara. Depèn de com t’ho miris, de com t’ho expliquin, de com pensis. Hobbes, filòsof anglès, creia que tots tenim el dret de l’autopreservació: de preocupar-nos per la nostra seguretat i pel nostre esdevenir. I no només això, sinó que per assegurar aquesta preservació tenim el dret de jutjar què és positiu i què és negatiu; què ens ajuda i què ens destorba. Segons aquest pensador, no existeix una manera objectiva i correcta de jutjar, ja que tal com defensa a l’obra “Leviathan” (1651), si matar-te és necessari per mantenir-me viu, tinc dret a fer-ho. No podem deixar que un tercer triï per nosaltres, segueix el filòsof: som els únics capaços de jutjar els nostres casos, fet que implica una responsabilitat tan important com la d’haver de triar entre la vida i la mort.

“Les nocions del bé i del mal, de la justícia i la injustícia, no tenen lloc a la guerra” continua el filòsof anglès. La racionalitat, en un conflicte, és una fal·làcia. L’odi, l’enemistat i la violència són sempre elements presents. Ara bé, les guerres no estan totes tallades pel mateix patró. El general prussià Karl von Clausevitch la defineix com un veritable camaleó. I ho és. En ser producte de l’home, la guerra és imperfecta. Tot i que hi ha milers de teories bèl·liques, no segueix unes normes establertes. Guerres civils, a camp obert, de trinxeres, aèries, terrestres, invasions. Cada conflicte canvia de caràcter i afecta en diferents graus la quotidianitat de les persones. Governants, rebels, civils, militars i refugiats busquen adaptar-se a la nova situació. Enmig d’aquest batibull de canvis de prioritats i valors hi trobem també reporters amb una llibreta intentant trobar històries per explicar.

I què hi fan, els reporters, a la guerra? Qui, sabent el caos, la desprotecció i la incertesa que regna en territori de combat, s’ofereix a anar-hi a treballar? Estem parlant sempre de persones de caràcter semblant? Són, aquests homes i aquestes dones, gent inconscient en busca d’emocions fortes? No. No sempre. No tots els periodistes de guerra tenen la mateixa actitud, però el que és obvi és que tots comparteixen un fi: transmetre als seus lectors, oients o espectadors la situació del país on es troben. Hi ha, com a la vida real, persones més aventureres o impulsives, d’altres més preocupades del vessant més humà de la seva feina, o persones més implicades en la vessant més teòrica.

“La guerra, vella acompanyant de la meva vida, assumida voluntàriament”

Emocions fortes. Intensitat. La reacció humana a les situacions d’estrès o d’emergència. El moment en que el cos es torna més ràpid, més intuïtiu i, d’alguna manera, més animal. La injecció d’adrenalina que produeix la guerra és brutal. Un tanc dispara i el temps es torna un xiclet que s’estira i s’escola ràpidament mentre el míssil arriba al seu objectiu. És quan has de prendre decisions encertades en poca estona. Els bombardejos i tirotejos es barregen amb les mostres d’hospitalitat constants de la població local. Com a corresponsal de guerra ets la porta a través de la qual víctimes, refugiats i persones que ho han perdut tot, poden explicar les injustícies que els passen i, així, veus el millor i el pitjor de la condició humana. És quelcom que atrau molt les personalitats que no se sentirien còmodes en una feina monòtona en un despatx. Per paradoxal que sembli, la guerra els fa sentir vius.

Joan Roura és d’aquest tipus de persones. Un cul inquiet, podríem dir. Fa trenta anys que treballa en zones en guerra. No se n’ha penedit mai. L’Orient Mitjà l’apassiona i el risc permanent que l’acompanya, també. El conflicte entre israelians i palestins, diu, és la seva carrera. Amb vint-i-tres anys, just acabat de graduar en periodisme, ja era a Israel. Va marxar totalment per lliure i es va dedicar, durant dos anys, a posar regs automàtics, plantar oliveres i recollir plàtans. El viatge a l’estat jueu va provocar un canvi en la seva manera de veure el món i els conflictes.

Joan Roura durant l'entrevista als despatxos de tv3. Fotografia: Aina Martí

Joan Roura durant l’entrevista als despatxos de tv3. Font: Aina Martí

Israel va ser un punt d’inflexió a la seva carrera i des de llavors sempre ha escrit i parlat del mateix. És una feina que només la pots fer si t’agrada, assegura. Si vas a una guerra per guanyar prestigi, diners o per ser conegut el més segur és que et matin. Has de saber fins on pots anar i valorar si val la pena o no tot el que hauràs de passar per aconseguir una informació i, òbviament, sempre amb l’ajuda de fixers i traductors locals que no et venguin.

“És una feina que si no l’hagués triat seria una persona diferent” confessa Roura. La ment està sotmesa a un gran desgast que en el terreny no es nota i, en tornar, castiga molt. Però, malgrat tots els malgrats, no canviaria la seva feina per res del món. El seu company a la secció internacional de TV3, Nicolàs Valle, parla del conflicte com a constant en la seva vida: “Vaig jurar que mai tornaria a un lloc en conflicte. Però mentia. La guerra, sempre la guerra, una altra vegada la guerra, vella acompanyant de la meva vida, assumida voluntàriament, allà, exacta, sense hora i a tota hora, en el lloc assignat, existint en l’existència passatgera, amb un amor, sense cap amor”.

I és que Nicolàs Valle s’endú la guerra allà on va, igual que s’endú els sentiments de casa a la guerra. “Saber que ningú es preocupa per tu en la distància és una buidor terrible que no es pot resoldre amb succedanis”, escriu mentre narra les vivències de quan va haver de cobrir els atacs de l’aviació israeliana sobre Beirut, al Líban, mentre superava una ruptura. Ell no separa. No pot separar. La guerra i l’amor, la destrucció aliena i el desordre sentimental, la gent d’allà i la família d’aquí. Té sempre presents aquestes dicotomies, potser perquè per mala sort algun cop ha pogut notar de prop el dolor que narrava en tercera persona, com quan al tornar de la guerra de l’Afganistan va haver de començar a anar d’hospital en hospital per acabar arribant a la conclusió que la seva filla era autista: “l’autisme no té soldats russos que es deixin subornar. No entenc com havia pogut ser corresponsal de guerra fins aleshores. No es pot parlar de dolor sense haver-lo experimentat; és impossible”. El que li passa a la guerra l’afecta fora d’ella, fins al punt de perjudicar les seves relacions de parella; però el que li passa a casa també li serveix per afrontar la guerra d’una forma o d’una altra. És, podríem dir, un reporter passional i entregat al conflicte tant interior com exterior: “odio la guerra, però puc arribar a comprendre l’home que la fa”.

“Hi havien implicades 8 milions de persones i jo era el 8 milions i ú”

L’estímul incessant al sentir xiular les bales no és per a tots plaent. El periodista té un bitllet de tornada a casa que podrà utilitzar a l’aeroport si procura mantenir el cap on el tenia quan va arribar. Al marxar, a l’avió, es pot sentir la dèria d’haver de tornar perquè necessites la pols i els trets com el yonqui que va una vegada més a la seva cantonada habitual, però també es pot sentir alleugeriment, perquè la guerra és una càrrega sovint massa pesada, i alhora tristor. Tristor per deixar enrere allò més important de les batalles: el material humà, ja que un conflicte geopolític pot tenir una estratègia, un alt comandament i unes motivacions, però inimaginable sense persones de per mig. Tant qui apunta a través d’una mira telescòpica d’un franctirador, com qui s’intenta amagar de la trajectòria del fusell MK14 EBR: tots ells tenen sentiments, i pel periodista enviat és una tasca realment difícil aprendre a separar la raó de l’emoció. A Víctor Carrera, anterior corresponsal de guerra de TV3, li costava massa; de fet, mai no va voler desfer-se de gran part de les emocions. És més, mai no va ser periodista, tot i exercir com a tal, i es va acabar distanciant de la professió. “Hi ha gent a qui li posen les armes. Com si estiguessin veient una pel·lícula d’acció. A mi no. Quan estava en un conflicte pensava que, per exemple, hi havien implicades 8 milions de persones i que jo era el 8 milions i ú. Sense voler mimetitzar-me amb la societat que ho patia, però s’ha de ser un pèl humil: escolta i aprèn” comenta el llicenciat en filosofia per la UB, que per sobre de cap títol o professió és un ésser humà molt intens. Ell va entendre el periodisme de guerra com una eina per arribar a centenars de situacions complicades que es patien arreu del món, però quan portava un temps dedicant-s’hi va veure que la pantalla de la televisió no li oferia el que ell volia i va fer les maletes per continuar vivint entre conflictes, però aquesta vegada amb Metges Sense Fronteres. “Per a mi, la distància a la que em sotmetia la meva professió era un impediment. No podia continuar.”

Víctor Carrera, actual cap del departament de Relacions Internacionals de TV3. Font: Jaume Tarragó

Víctor Carrera, actual cap del departament de Relacions Internacionals de TV3. Font: Jaume Tarragó

No em vaig drogar de la guerra. Si no hi torno no passa res”

Jordi Roura i Nicolàs Valle, periodistes, duen sempre les sensacions i les situacions del combat en ment, podríem qualificar-los d’”addictes” a la guerra. Víctor Carrera, filòsof i periodista, duu a dins a les persones i als sentiments dels conflictes, podríem referir-nos a ell com a humanista de la guerra. Plàcid Garcia Planas, també periodista, no entraria en cap de les dues definicions anteriors. La seva màxima preocupació, més enllà de tot el que pugui empatitzar i patir amb les persones i el moment, és la teoria narrativa: com transmetre depuradament allò que veu. “Amb els anys, un avantatge per mi va ser que no em vaig drogar de la guerra. Si no hi torno no passa res”. Aquesta no-adicció del periodista va fer que es pogués preocupar per com escriure.

Segons Garcia-Planas, l’ésser humà és paradoxal i la guerra ho intensifica. A Palestina va entrevistar la família de la primera dona suïcida del país, i la mare d’aquesta li va confessar: “miri, li diré una cosa que no li he dit encara a ningú, la meva filla va sortir aquell dia de casa amb les ungles de les mans i dels peus pintats de vermell, cosa que no havia fet mai a la vida”. Què porta a una dona que està a punt d’embolcallar el seu cos en dinamita a sortir aquell dia amb les mans i els peus pintats de vermell? Paradoxes. Detalls que per a algú serien insignificants, però que són l’essència de l’escriptura del Plàcid.

Plàcid Garcia-Planas en un moment de l'entrevista. Font: Clàudia Rius

Plàcid Garcia-Planas en un moment de l’entrevista. Font: Clàudia Rius

I de la naturalesa de la guerra, què en pensa? “L’ésser humà ha nascut amb la guerra, com ha nascut amb el sexe i amb l’amor i amb l’odi. La guerra comença quan dos nens es barallen al pati. És un 0,0000000000000001 per cent de guerra”. A les seves cròniques, el periodista no parla només d’ideologia o d’història. “No pretenc escriure i que la gent entengui el conflicte afganès. Pretenc transmetre tot el que veig a 50 metres al meu voltant”. Defensa que no s’ha d’empatitzar amb la causa política, ni tan sols amb una persona. S’ha d’empatitzar amb el sentiment de l’altre. “Sempre he pensat que quan fas el reportatge d’algú, tu podries ser ell”. Això sí, concreta: l’altre ets tu amb la seva part de víctima i amb la seva part de fill de puta. No ets només un nen de 10 anys de l’Àfrica en una guerra, també ets el que dispara. No es tracta d’entendre al fill de puta, sinó d’acceptar que tu podries ser ell, afirma.

Periodistes i més periodistes, cadascun amb les seves motivacions i manies, però com va un periodista a la guerra? Espiritualment, com diu el Víctor Carrera, no es pot preparar ningú per anar-hi, però sí que es pot abordar una vessant més tècnica. Aquí entren professionals com el Xesco Reverter, cap de la secció Internacional de Tv3,  que explica que dins del mitjà hi ha dues tendències a l’hora de triar si cobrir o no una zona complicada: “una inèrcia de la gent d’internacional és la dels que creiem que s’ha d’anar als llocs encara que puguis perdre aquella persona; és una decisió molt important. I dins la mateixa empresa hi ha gent que diu: no podem cobrir això sense jugar-nos la vida d’un dels nostres?”. Llavors, de qui és l’última decisió sobre el tema? Del director del mitjà, ja que és la màxima autoritat, però no s’hi recorre sempre: només en casos en els quals realment hi ha la vida en perill d’algú. “Normalment nosaltres intentem empènyer-lo”, afirma Xesco Reverter, a favor d’enviar un periodista a cobrir un conflicte si hi està disposat.

Xesco Reverter explicant el seu punt de vista pel nostre mitjà. Font: Aina Martí

Xesco Reverter explicant el seu punt de vista pel nostre mitjà. Font: Aina Martí

En tot cas, la feina més important no es fa als despatxos. Els periodistes han de ser prudents en tot moment. Segons un informe elaborat per l’organització Reporteros Sin Fronteras sobre l’estat de la professió periodística durant l’any 2013, 75 periodistes i 37 periodistes ciutadans van ser assassinats i 87 reporters van ser segrestats, especialment a Líbia i a Siria, “el pitjor país del món per als periodistes en aquests moments”, segons Malén Aznares, presidenta de Reporteros Sin Fronteras. Sense anar més lluny, un dels conflictes més recent, l’ucraïnès, ja ha deixat una primera víctima; situem-nos al Barri de Cherevkovka, ciutat d’Slaviansk, est d’Ucraïna. Deu nens es refugien al soterrani minúscul de la família Kushhov. Andrea Rochelli, italià fundador el 2008 del Grup Cesura, capta les cares de resignació i por dels nens que, envoltats de llaunes de conserva, esperen que el so de les bombes cessi. És l’última instantània de la seva carrera. Hores després ell i el seu intèrpret es troben enmig d’un tiroteig entre les milícies prorusses i l’exèrcit de Kiew i moren. És la primera víctima d’un periodista des que el passat abril comencessin els combats entre els milicians i l’exèrcit regular i el 29è reporter que ens deixa el 2014 mentre fa la seva feina segons Interantional Federation of Journalists (IFJ). La mort és el càstig més extrem pels reporters però no és l’únic. Un estudi realitzat pel psiquiatre Anthony Feinsten revela que els periodistes de guerra pateixen trastorns per estrès postraumàtic similars als dels combatents de guerra veterans i que la taxa de depressió supera en escreix a la de la població en general. És una professió, doncs, perillosa físicament i emocionalment, però que recompensa molt a aquells que són periodistes de guerra per vocació.

infografia reportatge

Infografia de producció pròpia

“Mare, que no, que no vull ser periodista de guerra, només volia veure quina era la teva reacció”. L’expressió de la seva cara passa de preocupació a tranquil·litat per acabar mostrant-se mig enfadada: “amb aquestes coses no s’hi juga”. La meva mare respira alleugerida argumentant que hi ha fills de dones que moren a la guerra sense haver-hi anat com a narradors, sinó com a protagonistes, i que no pot entendre com és que hi ha gent que hi va a treballar. “Per tu, mare”, li dic, “per tu i per aquests fills de les altres dones. Perquè les seves morts es facin patents i perquè cap pare i cap mare caigui en l’oblit. Per transmetre’ns el seu conflicte i conscienciar-nos. Perquè ells, com nosaltres, algun dia puguin tornar a tenir el plat a taula.”

Enllaços relacionats:

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s