Rosa Maria Calaf

Rosa Maria Calaf: “El que ens passa a nosaltres, al nostre voltant i més enllà també és responsabilitat nostra”

Jaume Tarragó, Aina Martí i Clàudia Rius, 3/04/2014

El cafè sol costa 1,40€ al barri de Sarrià, però Rosa Maria Calaf no cobra per fer classes de bona praxis periodística improvisades. El local està empaperat amb un toc retro en tons marrons i grocs, els seients són de cuir granat. “Gairebé sembla un puticlub” diu la Rosa Maria, franca i sincera. Té les idees clares: rubrica cada paraula que surt de la seva boca amb la seguretat que dóna més de mitja vida exercint de periodista. Ja no mirarem TVE i apareixerà Rosa Maria Calaf cobrint llocs com Viena, Buenos Aires, Roma, Nova York o Moscú. No obstant, la jubilació és només una formalitat. Segueix anant a la seva per mig món, essent encara aquella reportera forta i independent que va lluir, per primera vegada a Espanya, minifaldilla a la Televisió pública. En la seva llarga i guardonada carrera ha cobert molts conflictes. Tot i això, assegura que no és periodista de guerra; s’hi ha trobat.

Periodisme de guerra: Què et porta a ser periodista? Sempre ho has volgut ser?

Rosa Maria Calaf: Jo primer volia ser diplomàtica i vaig fer la carrera de Dret, però sempre m’ha agradat molt escriure i parlar. Quan feia quart de Dret es va obrir l’escola de periodisme a Barcelona i amb uns companys vam dir que podríem fer periodisme. Aleshores vaig començar a fer programes a Ràdio Barcelona i Ràdio Nacional i em vaig adonar que el que volia fer, que era connectar l’exterior amb l’interior, ho podia fer més com a periodista que com a diplomàtic.

Sobre el periodisme en zones bèl·liques

PG: Que és per tu el periodisme en una zona de conflicte?

RM: El periodisme ha d’explicar el més acuradament possible el que passa, anar als racons on hi ha un silenci. Això és igual a tot arreu facis el tipus de periodisme que facis. Ara bé, en un conflicte és més complicat perquè a part del perill i la tensió, estàs en contacte amb protagonistes que viuen situacions límits en les seves vides i has de tenir una sèrie de comportaments de respecte per les víctimes. Has d’intentar ser honest, més que valent. Un periodista mort no serveix per a res. Si no hi hagués un periodisme seriós i compromès, no sabríem el que passa en els conflictes. Això és el que està passant ara. Els bàndols saben que han d’aconseguir que no hi hagi periodistes i aleshores arriba la intimidació. Atacar directament el missatger, perquè la opinió pública no sàpiga exactament tot el que passa.

PG: És el que està passant actualment a Síria?

RM: Exactament. Cada vegada és pitjor. Cada conflicte va tancant-se més a la premsa. Anteriorment, amb els “empotrados”, els exèrcits intentaven controlar els periodistes, però amb això s’ha d’anar amb molta cura de no caure en un control i voler fer una premsa domesticada. Una premsa que va amb mi i que veu el que jo vull que vegi. No s’hi pot caure. Els que no poden empotrar s’intenten matar o intimidació física, com segrestos per fer que la premsa independent no hi vagi.

PG: T’has trobat amb algun tipus de xantatge o suborn?

RM: A Corea del Nord, des que baixes de l’avió estàs absolutament controlat. Tenia dues persones que anaven amb mi contínuament i dormien a l’hotel, on hi havia la sortida vigilada. A la nit et trucaven a veure si eres a l’habitació, no sé si es pensaven que em podia despenjar amb un llençol per la finestra! Això és una situació extrema, en països suposadament democràtics hi ha moltes maneres d’influenciar-te. No hi ha amenaces directes, hi ha maneres més subtils, com   l’afalagament. Per exemple, a la Xina no tens un perill físic, però quan baixaves de l’avió en una altra província que no fos Pequín et paraven i et feien anar a la comissaria a fer papers, de manera que quan et deixaven lliure ja havia passat el que volies cobrir.

“Has d’intentar ser honest, més que valent. Un periodista mort no serveix per a res”

PG: Les maneres indirectes les veies des del principi?

RM: No. És molt important l’experiència, no és un problema d’intel·ligència o de talent. El més important quan ets en cultures diferents és tenir un fixer. Literalment serien els “arregladors” que t’ajuden a organitzar-te. Normalment són periodistes locals i han de ser persones de confiança  que coneguin bé la realitat. Si ells et diuen que no a alguna cosa, fes-los cas. A Filipines estàvem a un mercat on hi havia un segrest amb hostatges, i de cop el meu fixer em va dir “millor marxem”. No havíem caminat ni 100 metres i va explotar una bomba al mercat.

PG: Corresponsal de guerra: essència o formació?

RM: Les dues coses. Hi ha d’haver una predisposició personal a l’hora de fer aquesta feina. L’única diferència és el risc físic i de manca de confort. Tot això és una predisposició personal per a aquell que li agrada fer això, que sap que és adaptable, que no li importa dormir on sigui, menjar el que sigui, tenir una vida familiar molt particular i tenir un cert risc de perill. Un cop saps que vols fer això, la formació és fonamental, depenent d’aquesta pots ser un millor o pitjor corresponsal. I no només formació de política, de cultura, sinó també de saber funcionar en aquestes situacions extremes. Aquí ara es fan uns cursos de supervivència, que jo mai vaig fer, per saber comportar-se o diferenciar un tret -perquè jo la primera vegada que en vaig sentir un no sabia que ho era, no sona com a les pel·lícules-. Saber el tipus d’armament que tens al costat, efectes, saber potabilitzar aigua, curar una ferida… coneixements bàsics. Després hi ha un entrenament una mica més psicològic, d’actitud, de saber reaccionar ràpidament en circumstàncies extremes, que es va aprenent.

Sobre les experiències viscudes

PG: Professionalment, quin és el conflicte que t’ha marcat més?

RM: Txetxenia va ser molt complicat. És una guerra que va i ve. Jo hi vaig anar en un moment en què hi havia una certa distensió per una espècie d’eleccions, però era molt incert perquè no se sabia qui era qui. Per moure’t era complicat, feia molt de fred i destrucció. Vivíem en un tros de casa que havia estat destruït. Va ser difícil, en el sentit que era un conflicte en el qual no hi havia bons i dolents. En una guerra no tot és blanc o negre, hi ha molts grisos i s’havia de tenir molta cura de no caure en la idea que els dolentíssims eren els russos. Els txetxens no eren cap angelets i feien coses francament terribles  que s’havien de denunciar.

PG: I sentimentalment?

RM: Probablement, el més complicat ha sigut Timor Oriental, una illa molt petita del sud d’Indonèsia ocupada durant 30 anys pels indonesis amb una voluntat de neteja ètnica. En un moment determinat Nacions Unides va fer un referèndum. Aleshores hi va haver una reacció molt violenta en una illa de 750.000 habitants, on després del referèndum uns paramilitars van començar a massacrar i la gent va fugir a les muntanyes. Ens van haver d’evacuar en un avió i quan vam tornar al cap d’una setmana amb la gent de Nacions Unides et trobaves que la casa on havies dinat estava cremada, i que no sabies què li havia passat a aquella gent. Els anaves trobant, a uns vius i els altres no. Això feia patir i alhora era complicat professionalment perquè has de saber distanciar la teva percepció personal.

“No et pots quedar només amb l’impacte de la careta del nen que s’ha quedat orfe”

PG: Has empatitzat molt amb la gent dels diferents llocs?

RM: Sí, perquè penso que ho has de fer. Has de ser capaç de posar-te al lloc de l’altre i de tenir una relació amb aquesta persona, que s’adoni que és veritat que no ets allà només perquè has de fer una història. Això ara passa molt, no perquè els periodistes siguin males persones sinó perquè no tenen temps. Han de fer deu cròniques en un dia i el que importa és una imatge impactant. Tot això va en detriment de la relació que has d’establir amb les persones. A vegades, en una situació d’extrem dolor, són molt vulnerables. A la Xina, el terratrèmol de Sichuan, els pares dels nens que van morir en una escola esfondrada criticaven el govern xinès obertament. Van començar a ser molt explícits i tu sabies perfectament que aquestes persones tindrien problemes. De fet, va passar que, un cop la premsa va marxar, els van començar a detenir. Tu pots tenir una crònica molt maca amb una mare desesperada, però aquesta persona tindrà un problema després. És responsabilitat teva protegir-la.

Sobre la cobertura dels mitjans

PG: No creus que potser el format en el que emeten els grans mitjans condicionen la manera com es trasllada la realitat?

RM: El problema és aquest, la informació s’ha desviat més a l’espectacle, és info-entreteniment. Sembla que fa millor periodisme qui es posa l’armilla, el casc o la mascareta encara que no calgui, i el que està fent és desinformar. En canvi, hem aconseguit que l’audiència vegi millor el periodista protagonista que el periodista intermediari, persona que intenta explicar-te el que pot.

PG: Si es vol millorar això, sobre qui recau el pes: sobre l’audiència, que s’ha de formar, o sobre el periodista que ha de dir “això no ho faig”?

RM: Crec que és una responsabilitat compartida, però fonamentalment de les empreses periodístiques, públiques i privades, que són les que han entrat en aquesta espiral. Desvien i canvien la vocació informativa per una vocació mercantilista, i en el pitjor dels casos la vocació manipulativa. Aquelles autoritats polítiques que haurien de vetllar per la qualitat de la informació, de la mateixa manera que vetllen per la qualitat dels aliments, haurien d’estar alerta, tenint molt de compte de no traspassar la línia entre el control de qualitat i el control ideològic de la informació. El periodista té la responsabilitat de resistir tot el que pugui amb aquestes pressions del mercat, i l’audiència ha de formar-se i aprendre a seleccionar els mitjans que ens donen informació i els que no.

PG: Què és més important, preservar els valors periodístics tenint en compte que arribarà a menys gent, o intentar que t’escolti un públic més ampli malgrat que això suposi fer ús d’alguns recursos sensacionalistes?

RM: Això és un dilema perfectament lícit que tenim tots, fins a on cedim? A televisió és evident que hi ha d’haver imatges impactants, però quan estàs prioritzant el que impacta sobre el que importa, quan el rigor del que has d’explicar se sent amenaçat, malament. Quan estàs en un conflicte, a primera línia estan disparant i els morts emocionen molt, però hem de saber per què passa, qui és responsable i si nosaltres tenim alguna responsabilitat. En una segona lectura, aquests governants, quin recolzament tenen dels nostres?, què exigim nosaltres respecte aquests països? Crear una societat amb consciència, on importi el que ens passa a nosaltres, el que passa al nostre voltant i el que passa més enllà també és responsabilitat nostra. Tot això s’ha d’explicar i no et pots quedar només amb l’impacte de la careta del nen que s’ha quedat orfe.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

Enllaços relacionats:

“En la televisión prima la apariencia sobre el talento, el espectáculo sobre la información” Entrevista de Jot Down a Rosa Maria Calaf, per Enric González http://www.jotdown.es/2012/08/rosa-maria-calaf-en-la-television-prima-la-apariencia-sobre-el-talento-el-espectaculo-sobre-la-informacion/

Entrevista David Cantero a Rosa Maria Calaf després de firmar l’ERE de TVE: http://www.rtve.es/alacarta/videos/la-entrevista/entrevista-rosa-maria-calaf/792476/

“La guerra sin periodistas” El Confidencial reportatge d’Ángel Martínez sobre la precarietat laboral dels periodistes de guerra http://www.elconfidencial.com/mundo/2013-09-26/la-guerra-sin-periodistas_32599/

Anuncis